Versions de la memòria històrica

VICENÇ Navarro
Publicat a "El Periódico" (07-12-06)

La gran influència que les dretes han tingut en la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya explica que les versiones historiogràfiques més esteses en la cultura mediàtica i política d'aquest país sobre la guerra civil, la dictadura i la transició siguin versions profundament conservadores. Una, àmpliament estesa entre la ultradreta espanyola, és que la guerra civil va ser necessària per evitar la victòria del comunisme. L'alçament anomenat nacional era necessari per aturar el comunisme i la Unió Soviètica. És gairebé impossible seguir una conversa amb tals autors sense que immediatament aparegui el nom de Stalin, el Partit Comunista, les txeques soviètiques, l'assassinat de sacerdots i monges i altres esdeveniments similars.Tal versió ignora que el Partit Comunista era, en realitat, molt minoritari quan va tenir lloc el cop militar, i que la seva influència va ser relativament menor excepte en la part final del conflicte, i això com a conseqüència de l'ajuda rebuda per l'únic país (juntament amb Mèxic) que va recolzar la República: l'URSS.

EL PARTIT Comunista va lluitar per restablir la República democràtica, i va entrar en conflicte precisament amb aquelles forces polítiques i socials que desitjaven una revolució. Al Partit Comunista (i a la Unió Soviètica) se li poden fer moltes crítiques, però no la d'intentar establir una "dictadura del proletariat" a Espanya. Aclarir aquests punts comporta immediatament ser acusat per tals autors ultradretans de ser filocomunista o, encara pitjor, estalinista. Un aclariment personal: els meus llibres crítics de l'URSS --tals com Social Security and medicine in the USSR-- van ser prohibits en aquell país, i vaig ser declarat persona no grata pel règim soviètic, com a conseqüència no solament dels meus escrits, sinó també d'haver denunciat el sistema soviètic en un congrés d'intel.lectuals a Moscou en l'època de Bréjnev.

Una altra versió conservadora, diferent de la de la ultradreta, és aquella que veu el cop militar i la dictadura que va establir com una conseqüència del que en diuen el "fracàs o el desastre de la República". Segons tals autors, la situació que ells defineixen com a caòtica existent durant la República va requerir un cop militar que hi posés ordre. Aquesta versió ignora, entre altres fets, que la República va ser l'època més modernitzadora que va existir a la primera meitat del segle XX, durant la qual es van portar a terme reformes necessàries a les quals es van resistir aquells grups amb interessos que en quedaven afectats (l'Església, la banca i l'Exèrcit, entre altres poders fàctics), els quals van ser els responsables de la interrupció del Govern democràticament elegit.Aquestes dues versions històriques, que han estat les dominants al nostre país durant la dictadura i fins i tot durant el període democràtic, han anat sent substituïdes per una versió centrista que es presenta en dues formes.

Una, de centre dreta, generalment de connotacions cristianes, en què es considera que el que ells anomenen els dos bàndols de la guerra civil van cometre el mateix nombre d'atrocitats, i a més van establir una equidistància en la responsabilitat per aquell conflicte. Aquesta versió assenyala que és millor perdonar i oblidar el passat, per tal de no obrir les ferides suposadament ja cicatritzades. L'altra versió centrista, amb més sensibilitat democràtica que l'anterior, és la que considera necessari que, per equilibrar els homenatges que es van fer durant la dictadura a les víctimes de la repressió republicana, s'homenatgi ara les víctimes de la repressió franquista, i se les reconegui i les compensi, a elles o als seus familiars. Es reprodueix en aquesta versió històrica la imatge dels dos bàndols, és a dir, de les dues Espanyes que, segons Santos Juliá, estan desapareixent o ja han desaparegut.Aquestes versions, malgrat que encara són àmpliament majoritàries a Espanya, no són les més comunes a l'Europa democràtica.

El mal anomenat cop nacional del 18 de juliol del 1936 va ser liderat en el seu inici per tropes estrangeres (la legió, les tropes marroquines, les tropes feixistes italianes i l'aviació nazi i italiana), i va ser resistit per la majoria de la població, cosa que explica l'enorme repressió imposada per aquell cop militar i per la dictadura que va establir. Aquest terror va ser causa de la por que va marcar diverses generacions fins gairebé 40 anys més tard, quan, com a conseqüència de les mobilitzacions de les classes populars en contra de la dictadura, per un costat, i del desig del poder econòmic d'integrar-se a Europa, per l'altre, es va realitzar la transició de la dictadura a la democràcia.

AQUESTA versió històrica (considerada "maniquea" per les dretes) nega una equidistància en responsabilitats, i defineix com a justos aquells que van ser assassinats o reprimits per la seva oposició al cop militar i a la dictadura que va implantar, i injustos els que els van sostenir. Tal versió considera que s'hauria de prohibir homenatjar els colpistes i en lloc seu homenatjar els que van lluitar per la democràcia (incloent-hi el Partit Comunista, que va liderar la resistència en contra de la dictadura), i prohibir qualsevol apologia al franquisme, tal com passa en altres països, com Alemanya, que van patir dictadures semblants.