Avui, i no sé perquè, tinc ganes de parlar de Txèkhov, el testimoni de la la lluentor perduda i l'apatia existencial.
Com fidel testimoni de la seva època, el seu teatre va saber plasmar les fluctuacions d'un país que s'encaminava cap a la modernitat i la industrialització.
Els seus drames manifesten la impossibilitat de l'home modern de portar a terme els seus desitjos, i de tolerar la desídia, la inèrcia moral, i la falta de responsabilitat.
En sintonia amb la realitat social russa de l'època, Txèkhov va crear als seus personatges inserits en un context en el qual l'antiga classe aristocràtica, havent perdut la lluentor i el poder d'antany, es consumia lentament enfront dels dictats d'un nou ordre encarnat en la incipient burgesia.
La Rússia de la segona meitat del segle XIX, convulsionada per l'agitació polític-social que donaria vida a la revolució, prenia consciència de la seva història nacional de la mà d'un grup d'intel·lectuals liderats per Puishkin, Tolstoi, Dostoievsky i Txèkhov entre altres; i al mateix temps era protagonista d'un canvi profund que amenaçava trencar els rovellats fonaments del sistema autocràtic.
En 1861, sota el regnat del tzar Alexandre II, s'havia decretat l'abolició de la servitud.
Els antics Mujiks es converteixen en homes lliures; obligats a treballar pels seus propis mitjos, comencen a formar una baixa burgesia concentrada en el camp i en els reductes obrers de Sant Petersburg i Moscou.
Les rígides estructures de la noblesa es veuen sacsejades per una classe que comença a interactuar, els límits es desdibuixen i el conflicte es palesa entre els hereus d'un ordre estatuït en la sang i els representants d'una nova manera de vida regit pel treball i el sacrifici.
Txèkhov és, al mateix temps, protagonista i privilegiat espectador del canvi que s'operava a Rússia i va saber plasmar, amb extrema lucidesa, les fluctuacions d'un país que s'encaminava lentament cap a la modernitat i la industrialització.
Al llarg de la seva curta carrera com escriptor va donar gran impuls a la narrativa curta i al teatre, seguint una original estructura dramàtica que ho donaria a conèixer en el món sencer.
Hereva del realisme social dels seus antecessors, l'obra de Txèkhov és difícil d'encasellar en algun moviment, i per això ha estat blanc constant tant d'admiradors com de detractors. Si bé les seves peces no revelen clarament la seva tendència, de la seva lectura sorgeix una línia poc inclinada al romanticisme subjetivista.
El seu credo artístic es resumeixen en l'esperança que a l'expressar una visió objectiva i honesta la forma es desenvoluparia per si mateixa.
Disposat a ser un retratista fidel del seu context, Txèkhov intenta obviar tota referència a la seva personalitat.
No només en la despreocupació per la forma, també en les motivacions i l'actuar dels seus personatges oficia com un testimoni imparcial, com un demiürg que dóna vida per a després desentendre's i deixar fluír el curs de la història lliurement.
El seu objectiu és mostrar les coses com són, sota la plàcida sensació del quotidià, el banal.
L'acció es reduïx al mínim, els cops d'efecte brillen per la seva absència i la trama s'entreteixeix en diàlegs quotidians, aparentment desproveïts de major significat.
D'acord amb això el podria definir com naturalista, no obstant això, en una lectura profunda dels seus drames és evident que no assoleix per complet abstenir-se de cert compromís amb la seva creació.
És clar que això és poc evident; la superfície Txèkhoviana no és fàcil de travessar, però quan l'hi fa queda al descobert una actitud moralitzadora que impregna tota la peça i atorga significat als diàlegs sense objecte.
Les dues dimensions, realisme i compromís, interactuen subtilment evidenciant la intencionalitat de l'autor: pintar objectivament la realitat amb tots els seus matisos, sense excluír les forces ocultes que operen sobre ella.
Com ell mateix li escriu a Suvorín (1888): "L'artista observa, tria, conjectura, combina... Vostè té raó a exigir una actitud conscient de l'artista cap a la seva obra, però barreja dues idees: la solució del problema i la seva correcta presentació. Només l'últim és obligatori per a l'artista."
És llavors en forma indirecta, triant, conjecturant i combinant, com Txèkhov exerceix la seva funció moral.
Presenta els problemes reals d'acord a un ordre i deixa lliurades a l'arbitri de l'espectador les possibles solucions.
Clar que l'ordre està preconcebut, no pren personatges ni situacions a l'atzar; per contra, les seves peces deixen entreveure determinats tòpics que es repeteixen en forma constant.
Els seus drames manifesten la impossibilitat de l'home modern de posar en acte els seus desitjos, la seva indolència, la inèrcia moral i la falta de responsabilitat.
Ambientats en cases de província, els personatges es veuen sotmesos a l'avorriment i la monotonia característics d'una classe aristocràtica que ha perdut les seves motivacions.
Se senten els últims baluards de la cultura, en contraposició amb la vulgaritat generalitzada de la vida russa, àmbit que sufoca qualsevol expectativa.
Cal aclarir que quan Txèkhov parla de cultura no es refereix a una particularitat privativa de les classes altes, cultura no és per a ell sinònim d'intel·lectualitat, sinó un compendi de saviesa, educació, humanitat i capacitat de sacrifici.
També el model dramàtic és simptomàtic del seu credo estètic.
Totes les seves obres de maduresa estan elaborades segons un principi bàsic: el conflicte entre un explotador i les seves víctimes: en "El jardí dels cirerers" Lopajín s'apodera del jardí de Madame Ranevsky i Gaev, a "Tres Germanes" és Natasha qui desallotja als Prozorov de la seva casa de província, a "La gavina" Trigorín destrueix la candidesa de Nina i Arkadina les esperances del seu fill i en "L'Oncle Vania" l'arribada d'Elena i Serebriakov fa prendre consciència en els altres les seves pròpies misèries.
El teatre Txèkhovià ha estat assenyalat com el menys dramàtic a causa de la introducció, com temàtica central, de la banalitat quotidiana i la rutina.
Innombrables crítics i dramaturgs han rebutjat aquestes qüestions per creure-les poc interessants; no obstant això Txèkhov aclareix aquest punt amb extrema lucidesa: "Els homes mengen, dormen, fumen i diuen banalitats i no obstant això es destruïxen".
El diàleg sembla desenvolupar-se sense cap objecte, però és revelador de les característiques dels personatges, de les seves motivacions, els seus odis i passions i al mateix temps es projecta com un vel sobre els esdeveniments que bullen en profunditat.
Les obres de Txèkhov es despleguen en un crescendo, comencen serenes, plàcides i es complejizan fins al clímax final, en el qual la despulla s'evidencia en tota la seva envergadura.
Un altre tret esclaridor de l'antipatia de Txèkhov pel romanticisme subjetivista ve donat pel disseny dels seus personatges.
Les seves obres madures estan mancades de figures centrals bé definides, mes aviat són retrats d'un grup que eventualment se subdivideix en solos, duos o trios sense força suficient per a ser protagonistes.
A més, Txèkhov rebutja la visió maniquea d'un món dividit en forces externes contraposades.
Per Anton Pavlovitx, el bé i el mal es confonen en conflictes interns, personals; per tant els seus personatges no són arquetips d'herois o villanos, sinó éssers capaços d'estimar i odiar al mateix temps, de sofrir i gaudir , revelant així la profunda ambigüitat que caracteritza a l'home.
Els seus "herois" són figures rutinàries, monòtones, emmarcades en els llocs comuns de tots els dies.
Com ell mateix afirma: "S'exigeix, afirma l'escriptor, que l'heroi i l'heroïna siguin dramàticament vigorosos. Però en la vida la gent no se suïcida, no es penja no s'enamora ni diu coses genials a cada minut. Passa la major part del temps menjant, bevent... o dient ximpleries... La vida en l'escena ha de ser el que és en realitat, i la gent, per tant, ha de caminar naturalment i no sobre xanques."
En variades ocasions els personatges estan impregnats de matisos caricaturescs que impedeixen que l'espectador s'identifiqui amb ells.
D'aquesta forma Txèkhov restringeix les simpaties per les víctimes -moltes vegades és la seva inèrcia la causa dels seus sofriments- i suavitza el caràcter dels victimaris, diluint el to melodramàtic en obres que superficialment s'assemblen a farses de to lleuger però que encobrixen la lenta destrucció dels personatges en una atmosfera que paralitza totes les seves accions.
Voldria comentar algunes obres de Txèkhov, que han donat lloc a un bon grapat d'hores de conversa en la intimitat de la nostra vida de parella.
A “La gavina” (1986), el tema central de l'obra resideix en les diferents formes que pot assumir la funció creadora i en l'actitud de l'home com subjecte d'aquesta creació. El conflicte es posa de manifest des de les diferents postures: d'una banda Arkadina, -actriu madura, egoista i superficial- s'enfronta amb el seu fill, l'apassionat però poc experimentat Treplev, qui vol instaurar noves formes de representació teatral, i després de no aconseguir l'èxit desitjat se suïcida , evidenciant la despulla espiritual del que ha estat víctima per part de la seva progenitora.
Abans del fet final Txèkhov posa en boca del jove amargues paraules que semblen indicar com és la solució preferida per l'autor: "Sí, m'estic convencent cada vegada més que no és qüestió de formes velles o noves, sinó d'escriure sense pensar en cap forma, escriure perquè fluïx lliurement de l'ànima".
El segon pas es consuma amb la destrucció de Nina, cándida aspirant a actriu que és seduïda i després abandonada per Trigorin, escriptor de gran èxit però infeliç i desitjós de la destinació de l'home comú. Els altres personatges no estan exempts de tragèdies personals: Masha és el prototip de la dona insatisfeta que, incapaç d'assolir la seva felicitat se sotmet a una vida sense amor. Sorín representa a l'home que per no haver tingut una existència plena, anhela realitzar en la seva vellesa tot el que no va poder fer de jove. Dorn intenta fer filosofia mentre la seva vida transita per la indiferència.
A “L'Oncle Vania” (1897) l'acció es desenvolupa a l'antiga casa de camp dels Serebriakov, una familia aristocràtica, culta però empobrida.
El conflicte es dispara amb l'arribada del pedant professor Serevriakov i la seva jove dona. L'aparició de la bella Elena provoca angoixa entre els rutinaris habitants de la finca, obligant-los a prendre consciència de les seves misèries personals.
Astrov, el metge rural, s'enamora perdudamente de la dona deixant de costat totes les seves activitats per a perseguir-la o emborratxar-se a causa del despit al que ella ho sotmet. Sonia s'adóna de la seva poca gràcia i de la impossibilitat que Astrov respongui a la seva passió. Vania s'adona de la seva frustració i el buit de la seva vida.
Elena simbolitza per a ell l'última oportunitat de realitzar-se. L'obra delata un grup de personatges fracassats, enfonsats en les seves dissorts personals, paradigmes de la degeneració d'una classe en la vida moderna.
“Tres Germanes” (1901) és la peça més ombrívola de Txèkhov que s'ennuvola amb certa atmosfera de fatalisme que ocupa un paper vital en la derrota dels personatges.
Aquests són víctimes més evidents de Natasha. Tot en aquesta dona és vulgar: la forma que es vesteix i s'expressa, el fred utilitarisme que caracteritza el seu accionar, el mal tracte que dóna als servents, el seu egoisme i ambició.
L'obra retrata la vida dels Prozorov (família aristocràtica i culta) obligats a romandre en un poble de província i enyorant la llunyana imatge d'una Moscou idealitzada.
El conflicte esclata amb l'arribada de Natasha, la qual lenta però implacablement els despullarà de la casa.
El dol silenciós, indirecte simbolitza la confrontació entre la cultura (en el sentit donat per Txèkhov) i la vulgaritat encarnada per Natasha i revelada pel seu marit: "La meva dona és com és. Honesta, seriosa, bona diguem, però amb tot això hi ha quelcom en ella que la rebaixa al nivell d'un animal mezsquí, cec i aspre... Estimo a la Natasha, és veritat, però de vegades em sembla increïblement vulgar, i llavors em perdo, no comprenc perquè l'estimo tant, o almenys la vaig voler tant."
Tota l'obra està regida per una visió summament pessimista de la vida provinciana, una existència que devora les il·lusions i embruteix al ser humà.
També entreteixeix una dialèctica entre l'esperança i la desesperació, una doble visió sustentada per Vershinin i Tusenbach.
Per al primer -l'existència del qual és, paradoxalment la més desgraciada- la història és dinàmica i implica un contínuo progrés de la humanitat.
Per contra, Tusenbach interpreta al món amb una perspectiva estàtica, molt més ombrívola i pessimista. L'obra culmina amb les tres germanes fora de la casa, resignades a la destinació que els ha tocat en sort.
Amb “El jardí dels cirerers” (1903), Txèkhov finalitza la seva producció, ja que mor pocs mesos després de l'estrena.
La història se centra en un grup de terratinents, representants de l'antiga aristocràcia, que perden les seves propietats en mans d'una nova classe enèrgica i abocada al treball.
El mateix autor va qualificar l'obra de comèdia, ja que en comptes de limitar-se a despertar compassió per les víctimes, les revesteix de trets caricaturescos, invertint l'estereotip esperat.
Al mateix temps atorga humanitat i innocència a l'usurpador (Lopajín) amb el que dificulta enormement la reducció dels personatges a meres categories.
Els aristòcrates són simpàtics i encantadors, però també mandrosos, malgastadors i pomposos, i la seva derrota final es deu a la seva inèrcia i inadequació.
Lopajín, en canvi, és treballador i poc pretenciós.
El seu efecte és destructiu però les seves motivacions no són cruels. Fins al final intenta convèncer a Liuva i Gaev de vendre el jardí i al no ser escoltat fa el seu propi negoci. El jardí dels cirerers cau com símbol de l'ensulsiada d'una manera de vida que no s'adequa a les noves circumstàncies.
Com va el propi Anton Pavlovitx: "Tot el que vaig voler ser, va ser dir honestament a la gent: Mirin-se a vostès mateixos i vegin que dolentes i monòtones són les seves vides. L'important és que la gent s'adoni d'això, perquè llavors segurament crearan per a ells mateixos una vida distinta i millor... I mentre aquesta vida diferent no existeixi, seguiré dient-li a la gent una vegada i una altra: per favor, comprenguin que la seva vida és dolenta i monòtona”.
Com fidel testimoni de la seva època, el seu teatre va saber plasmar les fluctuacions d'un país que s'encaminava cap a la modernitat i la industrialització.
Els seus drames manifesten la impossibilitat de l'home modern de portar a terme els seus desitjos, i de tolerar la desídia, la inèrcia moral, i la falta de responsabilitat.
En sintonia amb la realitat social russa de l'època, Txèkhov va crear als seus personatges inserits en un context en el qual l'antiga classe aristocràtica, havent perdut la lluentor i el poder d'antany, es consumia lentament enfront dels dictats d'un nou ordre encarnat en la incipient burgesia.
La Rússia de la segona meitat del segle XIX, convulsionada per l'agitació polític-social que donaria vida a la revolució, prenia consciència de la seva història nacional de la mà d'un grup d'intel·lectuals liderats per Puishkin, Tolstoi, Dostoievsky i Txèkhov entre altres; i al mateix temps era protagonista d'un canvi profund que amenaçava trencar els rovellats fonaments del sistema autocràtic.
En 1861, sota el regnat del tzar Alexandre II, s'havia decretat l'abolició de la servitud.
Els antics Mujiks es converteixen en homes lliures; obligats a treballar pels seus propis mitjos, comencen a formar una baixa burgesia concentrada en el camp i en els reductes obrers de Sant Petersburg i Moscou.
Les rígides estructures de la noblesa es veuen sacsejades per una classe que comença a interactuar, els límits es desdibuixen i el conflicte es palesa entre els hereus d'un ordre estatuït en la sang i els representants d'una nova manera de vida regit pel treball i el sacrifici.
Txèkhov és, al mateix temps, protagonista i privilegiat espectador del canvi que s'operava a Rússia i va saber plasmar, amb extrema lucidesa, les fluctuacions d'un país que s'encaminava lentament cap a la modernitat i la industrialització.
Al llarg de la seva curta carrera com escriptor va donar gran impuls a la narrativa curta i al teatre, seguint una original estructura dramàtica que ho donaria a conèixer en el món sencer.
Hereva del realisme social dels seus antecessors, l'obra de Txèkhov és difícil d'encasellar en algun moviment, i per això ha estat blanc constant tant d'admiradors com de detractors. Si bé les seves peces no revelen clarament la seva tendència, de la seva lectura sorgeix una línia poc inclinada al romanticisme subjetivista.
El seu credo artístic es resumeixen en l'esperança que a l'expressar una visió objectiva i honesta la forma es desenvoluparia per si mateixa.
Disposat a ser un retratista fidel del seu context, Txèkhov intenta obviar tota referència a la seva personalitat.
No només en la despreocupació per la forma, també en les motivacions i l'actuar dels seus personatges oficia com un testimoni imparcial, com un demiürg que dóna vida per a després desentendre's i deixar fluír el curs de la història lliurement.
El seu objectiu és mostrar les coses com són, sota la plàcida sensació del quotidià, el banal.
L'acció es reduïx al mínim, els cops d'efecte brillen per la seva absència i la trama s'entreteixeix en diàlegs quotidians, aparentment desproveïts de major significat.
D'acord amb això el podria definir com naturalista, no obstant això, en una lectura profunda dels seus drames és evident que no assoleix per complet abstenir-se de cert compromís amb la seva creació.
És clar que això és poc evident; la superfície Txèkhoviana no és fàcil de travessar, però quan l'hi fa queda al descobert una actitud moralitzadora que impregna tota la peça i atorga significat als diàlegs sense objecte.
Les dues dimensions, realisme i compromís, interactuen subtilment evidenciant la intencionalitat de l'autor: pintar objectivament la realitat amb tots els seus matisos, sense excluír les forces ocultes que operen sobre ella.
Com ell mateix li escriu a Suvorín (1888): "L'artista observa, tria, conjectura, combina... Vostè té raó a exigir una actitud conscient de l'artista cap a la seva obra, però barreja dues idees: la solució del problema i la seva correcta presentació. Només l'últim és obligatori per a l'artista."
És llavors en forma indirecta, triant, conjecturant i combinant, com Txèkhov exerceix la seva funció moral.
Presenta els problemes reals d'acord a un ordre i deixa lliurades a l'arbitri de l'espectador les possibles solucions.
Clar que l'ordre està preconcebut, no pren personatges ni situacions a l'atzar; per contra, les seves peces deixen entreveure determinats tòpics que es repeteixen en forma constant.
Els seus drames manifesten la impossibilitat de l'home modern de posar en acte els seus desitjos, la seva indolència, la inèrcia moral i la falta de responsabilitat.
Ambientats en cases de província, els personatges es veuen sotmesos a l'avorriment i la monotonia característics d'una classe aristocràtica que ha perdut les seves motivacions.
Se senten els últims baluards de la cultura, en contraposició amb la vulgaritat generalitzada de la vida russa, àmbit que sufoca qualsevol expectativa.
Cal aclarir que quan Txèkhov parla de cultura no es refereix a una particularitat privativa de les classes altes, cultura no és per a ell sinònim d'intel·lectualitat, sinó un compendi de saviesa, educació, humanitat i capacitat de sacrifici.
També el model dramàtic és simptomàtic del seu credo estètic.
Totes les seves obres de maduresa estan elaborades segons un principi bàsic: el conflicte entre un explotador i les seves víctimes: en "El jardí dels cirerers" Lopajín s'apodera del jardí de Madame Ranevsky i Gaev, a "Tres Germanes" és Natasha qui desallotja als Prozorov de la seva casa de província, a "La gavina" Trigorín destrueix la candidesa de Nina i Arkadina les esperances del seu fill i en "L'Oncle Vania" l'arribada d'Elena i Serebriakov fa prendre consciència en els altres les seves pròpies misèries.
El teatre Txèkhovià ha estat assenyalat com el menys dramàtic a causa de la introducció, com temàtica central, de la banalitat quotidiana i la rutina.
Innombrables crítics i dramaturgs han rebutjat aquestes qüestions per creure-les poc interessants; no obstant això Txèkhov aclareix aquest punt amb extrema lucidesa: "Els homes mengen, dormen, fumen i diuen banalitats i no obstant això es destruïxen".
El diàleg sembla desenvolupar-se sense cap objecte, però és revelador de les característiques dels personatges, de les seves motivacions, els seus odis i passions i al mateix temps es projecta com un vel sobre els esdeveniments que bullen en profunditat.
Les obres de Txèkhov es despleguen en un crescendo, comencen serenes, plàcides i es complejizan fins al clímax final, en el qual la despulla s'evidencia en tota la seva envergadura.
Un altre tret esclaridor de l'antipatia de Txèkhov pel romanticisme subjetivista ve donat pel disseny dels seus personatges.
Les seves obres madures estan mancades de figures centrals bé definides, mes aviat són retrats d'un grup que eventualment se subdivideix en solos, duos o trios sense força suficient per a ser protagonistes.
A més, Txèkhov rebutja la visió maniquea d'un món dividit en forces externes contraposades.
Per Anton Pavlovitx, el bé i el mal es confonen en conflictes interns, personals; per tant els seus personatges no són arquetips d'herois o villanos, sinó éssers capaços d'estimar i odiar al mateix temps, de sofrir i gaudir , revelant així la profunda ambigüitat que caracteritza a l'home.
Els seus "herois" són figures rutinàries, monòtones, emmarcades en els llocs comuns de tots els dies.
Com ell mateix afirma: "S'exigeix, afirma l'escriptor, que l'heroi i l'heroïna siguin dramàticament vigorosos. Però en la vida la gent no se suïcida, no es penja no s'enamora ni diu coses genials a cada minut. Passa la major part del temps menjant, bevent... o dient ximpleries... La vida en l'escena ha de ser el que és en realitat, i la gent, per tant, ha de caminar naturalment i no sobre xanques."
En variades ocasions els personatges estan impregnats de matisos caricaturescs que impedeixen que l'espectador s'identifiqui amb ells.
D'aquesta forma Txèkhov restringeix les simpaties per les víctimes -moltes vegades és la seva inèrcia la causa dels seus sofriments- i suavitza el caràcter dels victimaris, diluint el to melodramàtic en obres que superficialment s'assemblen a farses de to lleuger però que encobrixen la lenta destrucció dels personatges en una atmosfera que paralitza totes les seves accions.
Voldria comentar algunes obres de Txèkhov, que han donat lloc a un bon grapat d'hores de conversa en la intimitat de la nostra vida de parella.
A “La gavina” (1986), el tema central de l'obra resideix en les diferents formes que pot assumir la funció creadora i en l'actitud de l'home com subjecte d'aquesta creació. El conflicte es posa de manifest des de les diferents postures: d'una banda Arkadina, -actriu madura, egoista i superficial- s'enfronta amb el seu fill, l'apassionat però poc experimentat Treplev, qui vol instaurar noves formes de representació teatral, i després de no aconseguir l'èxit desitjat se suïcida , evidenciant la despulla espiritual del que ha estat víctima per part de la seva progenitora.
Abans del fet final Txèkhov posa en boca del jove amargues paraules que semblen indicar com és la solució preferida per l'autor: "Sí, m'estic convencent cada vegada més que no és qüestió de formes velles o noves, sinó d'escriure sense pensar en cap forma, escriure perquè fluïx lliurement de l'ànima".
El segon pas es consuma amb la destrucció de Nina, cándida aspirant a actriu que és seduïda i després abandonada per Trigorin, escriptor de gran èxit però infeliç i desitjós de la destinació de l'home comú. Els altres personatges no estan exempts de tragèdies personals: Masha és el prototip de la dona insatisfeta que, incapaç d'assolir la seva felicitat se sotmet a una vida sense amor. Sorín representa a l'home que per no haver tingut una existència plena, anhela realitzar en la seva vellesa tot el que no va poder fer de jove. Dorn intenta fer filosofia mentre la seva vida transita per la indiferència.
A “L'Oncle Vania” (1897) l'acció es desenvolupa a l'antiga casa de camp dels Serebriakov, una familia aristocràtica, culta però empobrida.
El conflicte es dispara amb l'arribada del pedant professor Serevriakov i la seva jove dona. L'aparició de la bella Elena provoca angoixa entre els rutinaris habitants de la finca, obligant-los a prendre consciència de les seves misèries personals.
Astrov, el metge rural, s'enamora perdudamente de la dona deixant de costat totes les seves activitats per a perseguir-la o emborratxar-se a causa del despit al que ella ho sotmet. Sonia s'adóna de la seva poca gràcia i de la impossibilitat que Astrov respongui a la seva passió. Vania s'adona de la seva frustració i el buit de la seva vida.
Elena simbolitza per a ell l'última oportunitat de realitzar-se. L'obra delata un grup de personatges fracassats, enfonsats en les seves dissorts personals, paradigmes de la degeneració d'una classe en la vida moderna.
“Tres Germanes” (1901) és la peça més ombrívola de Txèkhov que s'ennuvola amb certa atmosfera de fatalisme que ocupa un paper vital en la derrota dels personatges.
Aquests són víctimes més evidents de Natasha. Tot en aquesta dona és vulgar: la forma que es vesteix i s'expressa, el fred utilitarisme que caracteritza el seu accionar, el mal tracte que dóna als servents, el seu egoisme i ambició.
L'obra retrata la vida dels Prozorov (família aristocràtica i culta) obligats a romandre en un poble de província i enyorant la llunyana imatge d'una Moscou idealitzada.
El conflicte esclata amb l'arribada de Natasha, la qual lenta però implacablement els despullarà de la casa.
El dol silenciós, indirecte simbolitza la confrontació entre la cultura (en el sentit donat per Txèkhov) i la vulgaritat encarnada per Natasha i revelada pel seu marit: "La meva dona és com és. Honesta, seriosa, bona diguem, però amb tot això hi ha quelcom en ella que la rebaixa al nivell d'un animal mezsquí, cec i aspre... Estimo a la Natasha, és veritat, però de vegades em sembla increïblement vulgar, i llavors em perdo, no comprenc perquè l'estimo tant, o almenys la vaig voler tant."
Tota l'obra està regida per una visió summament pessimista de la vida provinciana, una existència que devora les il·lusions i embruteix al ser humà.
També entreteixeix una dialèctica entre l'esperança i la desesperació, una doble visió sustentada per Vershinin i Tusenbach.
Per al primer -l'existència del qual és, paradoxalment la més desgraciada- la història és dinàmica i implica un contínuo progrés de la humanitat.
Per contra, Tusenbach interpreta al món amb una perspectiva estàtica, molt més ombrívola i pessimista. L'obra culmina amb les tres germanes fora de la casa, resignades a la destinació que els ha tocat en sort.
Amb “El jardí dels cirerers” (1903), Txèkhov finalitza la seva producció, ja que mor pocs mesos després de l'estrena.
La història se centra en un grup de terratinents, representants de l'antiga aristocràcia, que perden les seves propietats en mans d'una nova classe enèrgica i abocada al treball.
El mateix autor va qualificar l'obra de comèdia, ja que en comptes de limitar-se a despertar compassió per les víctimes, les revesteix de trets caricaturescos, invertint l'estereotip esperat.
Al mateix temps atorga humanitat i innocència a l'usurpador (Lopajín) amb el que dificulta enormement la reducció dels personatges a meres categories.
Els aristòcrates són simpàtics i encantadors, però també mandrosos, malgastadors i pomposos, i la seva derrota final es deu a la seva inèrcia i inadequació.
Lopajín, en canvi, és treballador i poc pretenciós.
El seu efecte és destructiu però les seves motivacions no són cruels. Fins al final intenta convèncer a Liuva i Gaev de vendre el jardí i al no ser escoltat fa el seu propi negoci. El jardí dels cirerers cau com símbol de l'ensulsiada d'una manera de vida que no s'adequa a les noves circumstàncies.
Com va el propi Anton Pavlovitx: "Tot el que vaig voler ser, va ser dir honestament a la gent: Mirin-se a vostès mateixos i vegin que dolentes i monòtones són les seves vides. L'important és que la gent s'adoni d'això, perquè llavors segurament crearan per a ells mateixos una vida distinta i millor... I mentre aquesta vida diferent no existeixi, seguiré dient-li a la gent una vegada i una altra: per favor, comprenguin que la seva vida és dolenta i monòtona”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario