Charles Baudelaire va dir una vegada, pensant en Edgar Allan Poe: “Existeixen destins fatals”.Baudelaire i a Stephane Mallarmé van tenir l'encert i la intuïció de traduir i promocionar a l'autor a Europa, de tal manera que gairebé era més famós aquí que en el seu propi país a pesar que la seva existència estava envoltada d'una llegenda tràgica.
Poe va néixer en Boston al gener de 1809 i va morir a l'octubre de 1849, enmig d'una jornada electoral, completament embriac, amb aquesta frase entre els llavis: “Que Déu ajudi a la meva pobra ànima”.
Gairebé pot dir-se que Poe no va tenir un moment de respir. De temperament romàntic, exacerbat, inclinat a la bogeria, a la neurosi i a un munt de malsons que no li deixaven dormir, va viure envoltat d'espectres, d'aparicions, de sentiments foscs que van poblar el seu excitable cervell. Va ser un home d'increïble encant: ja des de nen, amb els seus rínxols d'or i una intel·ligència brutal, seduïa tothom. Fill de pobres actors ambulants, que alternaven “Macbeth” i “Hamlet” amb peces sentimentals i comèdies musicals, es va quedar orfe als dos anys. Llavors van aparèixer en els seus dies, John i Frances Allan, que durant algun temps li van donar una infància gairebé feliç.
John Allan era un comerciant escocès que es va fer càrrec del desvalgut noi i ho va dur a la seva casa, una mansió del Sud dels Estats Units, sovint esborronadora.
El nen, dotat des de molt jove per a la literatura, va créixer entre nodrisses negres i criats esclaus que li contaven a qualsevol hora velles llegendes d'apareguts, relats sobrenaturals o fins i tot narracions de viatges o visites als cementiris.
La presència de cadàvers era tan constant en l'adolescència de Poe com els éssers humans.
És a dir, es va criar enmig de rondalles de terror, però no només això, l'àmbit cultivat dels Allan li va permetre accedir a les novel·les “gòtiques” i a un coneixement enciclopèdic.
Amb els seus nous pares, va passar cinc anys a Escòcia i Londres, atmosferes que són perfilades en un dels seus contes més perturbadores, “William Wilson”, i en 1820, van regressar a Estats Units. Va ingressar en la Universitat de Virginia, però la seva vida disoluta –de joc, d'alcohol, de constant llibertinatge- acabaria enfrontant-lo amb el seu pare.
Va ingressar en West Point i gairebé alhora va viure la seva primera història d'amor amb Helen, una dona major que ell que es va tornar boja i va morir massa aviat. Se sospita que Poe anava a visitar-la a la seva tomba a altes hores de la matinada.
Tampoc va fer carrera com militar i aviat es va inclinar cap a la literatura. En 1827 va publicar la seva primer poemario, “Tamerlán i altres poemes”. Mai abandonaria la poesia, i de fet la seva vena lírica caracteritzarà tota la seva producció: els extraordinaris contes, la seva única novel·la “Narració de Arthur Gordon Pym”, a la qual incorpora el canibalisme, i fins i tot la seva narració o poema cosmogónic “Eureka”, amb el qual pensava que anava a assolir la immortalitat.
Edgar Allan Poe va conquerir la immortalitat d'una altra manera: amb les seves narracions curtes, que va ser publicant en revistes i diaris, i a les quals després els donava forma de llibre.
Fa alguns anys, Aliança Editorial publicava en dos volums els “Contes complets” d'Edgar Allan Poe en la traducció canònica, magnífica, de Julio Cortázar.
Fa no massa mesos Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors reeditava aquest treball sota el títol de “Tots els contes”, amb il·lustracions de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948). Podria dir-se que en el primer volum hi trobem les obres mestres, les grans peces de Poe, les més ombrívoles i inquietants, aquelles que li han fet famós per la seva complexitat temàtica i la seva riquesa fenomenològica (bogeria, neurosi, necrofilia, passions terribles, mort més poderosa que la vida, crueltat, sadisme, romanticisme fúnebre...), i en el segon hi trobem els contes més grotescs i humorístics, però també aquells on proposa una modesta glossa a “Les mil i una nits”, com “El conte mil i dos de Scheherezade”, o els contes obertament lírics, d'una poesia més tova.
Poe va néixer en Boston al gener de 1809 i va morir a l'octubre de 1849, enmig d'una jornada electoral, completament embriac, amb aquesta frase entre els llavis: “Que Déu ajudi a la meva pobra ànima”.
Gairebé pot dir-se que Poe no va tenir un moment de respir. De temperament romàntic, exacerbat, inclinat a la bogeria, a la neurosi i a un munt de malsons que no li deixaven dormir, va viure envoltat d'espectres, d'aparicions, de sentiments foscs que van poblar el seu excitable cervell. Va ser un home d'increïble encant: ja des de nen, amb els seus rínxols d'or i una intel·ligència brutal, seduïa tothom. Fill de pobres actors ambulants, que alternaven “Macbeth” i “Hamlet” amb peces sentimentals i comèdies musicals, es va quedar orfe als dos anys. Llavors van aparèixer en els seus dies, John i Frances Allan, que durant algun temps li van donar una infància gairebé feliç.
John Allan era un comerciant escocès que es va fer càrrec del desvalgut noi i ho va dur a la seva casa, una mansió del Sud dels Estats Units, sovint esborronadora.
El nen, dotat des de molt jove per a la literatura, va créixer entre nodrisses negres i criats esclaus que li contaven a qualsevol hora velles llegendes d'apareguts, relats sobrenaturals o fins i tot narracions de viatges o visites als cementiris.
La presència de cadàvers era tan constant en l'adolescència de Poe com els éssers humans.
És a dir, es va criar enmig de rondalles de terror, però no només això, l'àmbit cultivat dels Allan li va permetre accedir a les novel·les “gòtiques” i a un coneixement enciclopèdic.
Amb els seus nous pares, va passar cinc anys a Escòcia i Londres, atmosferes que són perfilades en un dels seus contes més perturbadores, “William Wilson”, i en 1820, van regressar a Estats Units. Va ingressar en la Universitat de Virginia, però la seva vida disoluta –de joc, d'alcohol, de constant llibertinatge- acabaria enfrontant-lo amb el seu pare.
Va ingressar en West Point i gairebé alhora va viure la seva primera història d'amor amb Helen, una dona major que ell que es va tornar boja i va morir massa aviat. Se sospita que Poe anava a visitar-la a la seva tomba a altes hores de la matinada.
Tampoc va fer carrera com militar i aviat es va inclinar cap a la literatura. En 1827 va publicar la seva primer poemario, “Tamerlán i altres poemes”. Mai abandonaria la poesia, i de fet la seva vena lírica caracteritzarà tota la seva producció: els extraordinaris contes, la seva única novel·la “Narració de Arthur Gordon Pym”, a la qual incorpora el canibalisme, i fins i tot la seva narració o poema cosmogónic “Eureka”, amb el qual pensava que anava a assolir la immortalitat.
Edgar Allan Poe va conquerir la immortalitat d'una altra manera: amb les seves narracions curtes, que va ser publicant en revistes i diaris, i a les quals després els donava forma de llibre.
Fa alguns anys, Aliança Editorial publicava en dos volums els “Contes complets” d'Edgar Allan Poe en la traducció canònica, magnífica, de Julio Cortázar.
Fa no massa mesos Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors reeditava aquest treball sota el títol de “Tots els contes”, amb il·lustracions de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948). Podria dir-se que en el primer volum hi trobem les obres mestres, les grans peces de Poe, les més ombrívoles i inquietants, aquelles que li han fet famós per la seva complexitat temàtica i la seva riquesa fenomenològica (bogeria, neurosi, necrofilia, passions terribles, mort més poderosa que la vida, crueltat, sadisme, romanticisme fúnebre...), i en el segon hi trobem els contes més grotescs i humorístics, però també aquells on proposa una modesta glossa a “Les mil i una nits”, com “El conte mil i dos de Scheherezade”, o els contes obertament lírics, d'una poesia més tova.
També figuren en aquest segon llibre peces com “Conversa amb una mòmia”, “L'home de negocis” o “L'esfinx”, contes que les pròpies notes finals dels contes consideren la seva producció secundària. O menys perfecta que les peces del primer volum.
Centrem-nos doncs en el tom que obre l'estoig. En ell hi figuren la majoria de les peces veritablement magistrals de Poe, un escriptor que posseïa una enlluernadora erudició perquè havia assimilat lectures de tot tipus: ficció, filosofia, esoterisme o ciència.
Semblava saber de tot i contar-lo amb un procediment indirecte que després també utilitzarà Borges, encara que a l'autor argentí Poe li semblava un escriptor enfàtic i efectista del que rescata el seu conte més límpido: “La veritat sobre el cas del senyor Valdemar”, l'únic dels seus que va incorporar al seu “Antologia de la literatura fantàstica”. En efecte, aquesta és una història molt inquietant: el relat d'un home que ha estat objecte de hipnosis i que viu i parla més enllà de la mort. Aquest primer volum s'obre amb el conte ja citat, “William Wilson”, un dels més autobiogràfics, la història del doble i del crápula, i hem de recordar aquí que el tema del doble li interessarà molt a escriptors com el citat Borges o Stevenson.
“El pou i el pèndol” transcorre a Toledo i és un descens als inferns de la Inquisició. “Manuscrit trobat en una ampolla” empra un artifici que ja havia usat Cervantes i que emprarà anys després el propi Cortázar en “Manuscrit posat en una butxaca”.
“El gat negre” assenyala altre instant de la crueltat i de l'obsessió que enterbolien el sentit de Poe, on el sadisme arriba a una lluentor terrible.
Centrem-nos doncs en el tom que obre l'estoig. En ell hi figuren la majoria de les peces veritablement magistrals de Poe, un escriptor que posseïa una enlluernadora erudició perquè havia assimilat lectures de tot tipus: ficció, filosofia, esoterisme o ciència.
Semblava saber de tot i contar-lo amb un procediment indirecte que després també utilitzarà Borges, encara que a l'autor argentí Poe li semblava un escriptor enfàtic i efectista del que rescata el seu conte més límpido: “La veritat sobre el cas del senyor Valdemar”, l'únic dels seus que va incorporar al seu “Antologia de la literatura fantàstica”. En efecte, aquesta és una història molt inquietant: el relat d'un home que ha estat objecte de hipnosis i que viu i parla més enllà de la mort. Aquest primer volum s'obre amb el conte ja citat, “William Wilson”, un dels més autobiogràfics, la història del doble i del crápula, i hem de recordar aquí que el tema del doble li interessarà molt a escriptors com el citat Borges o Stevenson.
“El pou i el pèndol” transcorre a Toledo i és un descens als inferns de la Inquisició. “Manuscrit trobat en una ampolla” empra un artifici que ja havia usat Cervantes i que emprarà anys després el propi Cortázar en “Manuscrit posat en una butxaca”.
“El gat negre” assenyala altre instant de la crueltat i de l'obsessió que enterbolien el sentit de Poe, on el sadisme arriba a una lluentor terrible.
“El retrat oval” és una narració, en poc més de dues fulles, d'una precisió commovedora: pur horror i paradoxa. La passió del pintor és tanta i també el seu sentit de irrealidad que no es percata que la pintura –igual que suggerirà Oscar Wilde en “El retrat de Dorian Gray”- al quallar-se de vida i bellesa anihila la perfecció de la musa, la tendresa i el lliurament de l'enamorada. Potser sigui una dels més rodons contes de gènere de Poe, d'admirable concisió. També hi trobem relats com “El cor delator”, “La bota d'amontillado” (una de les peces preferides per Stevenson i autèntic paradigma del denominat “to Poe”), “El dimoni de la perversitat” o “L'enterrament prematur”, contes de constant violència i desballestament on es parla d'éssers ferits per la neurosi en algun lloc del cervell.
“Un descens al Maelström” és una peça inspirada en alguns moments de la seva adolescència i emparentat amb “Gordon Pym”; el rodar del remolí que tot ho arrossega i les minucioses dades científics de la peça estan presos de la “Enciclopèdia Britànica”. Hi ha altres peces d'una recrofilia gairebé insuportable, purs malsons, transmigración d'ànimes, estats de bogeria, i fins i tot atmosferes incestuosas com la de “La caiguda de la casa Usher”, per a molts –entre ells per a Roger Corman- el millor conte de Poe, encara que ell preferia “Ligeia”, que era un pas més enllà, cap al sinistre i la resurrecció, de “Morella”. Amb “Berenice” va intentar suggerir la vida idíl·lica i a l'una miserable que va dur amb la seva “tercera mare” Mrs. Clemm i amb la filla d'aquesta i esposa d'Edgar, Virginia Clemm, amb la qual es va casar quan ella tenia tretze anys i ell 25.
Els contes de “les dones” (“Ligeia”, “Eleonora”, “Morella” i “Berenice”) figuren entre els més estimats per ell, però “La caiguda de la Casa Usher” és una peça rodona, magnífica, curulla d'atmosferes malaltisses, de dolència moral, de decrepitud i de mort, d'una mort que sembla més viva i rugiente que la pròpia vida. I de personatges enigmàtics, esmunyedissos, que es mouen en un estat de bogeria, patetismo i ocultació.
Sempre s'ha dit que Edgar Allan Poe va ser un dels inventors del gènere de detectius amb la creació del personatge lògic i deductiu August Dupin, que protagonitza “Els crims de la rue Morgue”, “El misteri de Marie Roget” (que és la continuació de l'anterior) i “La carta robada”, i d'aquesta atmosfera és, sobretot en la seva segona part, “L'escarabat d'or”.
“Un descens al Maelström” és una peça inspirada en alguns moments de la seva adolescència i emparentat amb “Gordon Pym”; el rodar del remolí que tot ho arrossega i les minucioses dades científics de la peça estan presos de la “Enciclopèdia Britànica”. Hi ha altres peces d'una recrofilia gairebé insuportable, purs malsons, transmigración d'ànimes, estats de bogeria, i fins i tot atmosferes incestuosas com la de “La caiguda de la casa Usher”, per a molts –entre ells per a Roger Corman- el millor conte de Poe, encara que ell preferia “Ligeia”, que era un pas més enllà, cap al sinistre i la resurrecció, de “Morella”. Amb “Berenice” va intentar suggerir la vida idíl·lica i a l'una miserable que va dur amb la seva “tercera mare” Mrs. Clemm i amb la filla d'aquesta i esposa d'Edgar, Virginia Clemm, amb la qual es va casar quan ella tenia tretze anys i ell 25.
Els contes de “les dones” (“Ligeia”, “Eleonora”, “Morella” i “Berenice”) figuren entre els més estimats per ell, però “La caiguda de la Casa Usher” és una peça rodona, magnífica, curulla d'atmosferes malaltisses, de dolència moral, de decrepitud i de mort, d'una mort que sembla més viva i rugiente que la pròpia vida. I de personatges enigmàtics, esmunyedissos, que es mouen en un estat de bogeria, patetismo i ocultació.
Sempre s'ha dit que Edgar Allan Poe va ser un dels inventors del gènere de detectius amb la creació del personatge lògic i deductiu August Dupin, que protagonitza “Els crims de la rue Morgue”, “El misteri de Marie Roget” (que és la continuació de l'anterior) i “La carta robada”, i d'aquesta atmosfera és, sobretot en la seva segona part, “L'escarabat d'or”.
Serveixi aquest post com homenatge Poe, un dels més grans escriptors de tots els temps, que em va seduïr quan tenia 15 anys i al que mai més he pogut abandonar.
Per saber més sobre Poe:
No hay comentarios:
Publicar un comentario