27.4.08

Els Afrancesats


En aquest any, de commemoració patriotera del 200 aniversari dels fets del 2 de maig de 1808, penso que, des d'una òptica caldria fer una reflexió sobre el que va suposar tot allò i valorar si tot plegat no va ser un mal negoci per al nostre país.
Divendres passat, la vicepresidenta del Govern, va regalar als periodises que cobrien la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, el llibre "Los Afrancesados", escrit pel professor Miguel Artola i publicat el 1953 i ara reeditat.
Les paraules de De la Vega, penso que són dignes de elogi, quan al referir-se als afrancesats va dir que “definieron por primera vez en España un concepto de Gobierno responsable, que debía ocuparse de que los ciudadanos accedieran al bienestar e incluso a la felicidad”.
Els afrancesats, els apestats, els traïdors, els antipatria, eren gent il·lustrada.
Liberals en el senit més noble i autèntic de la paraula: partidaris de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, admradors de la Revolució Francesa i desitjosos que aquella Espanya ignorant, bruta, dissortada i supersticiosa, deixés d'estar sotmesa a l'absolutisme borbònic, a l'aristocràcia gandula, a governants ineptes i a la xacra totpoderosa de l'Esglesia Catòlica i l'ignominiosa Inquisició.
Els Borbons, que havien vengut Espanya a Napoleó per trenta monedes, són els veritables villans en aquesta història.
Aquells dels quals mai no se'n parla (perquè ja se sap, si algú gosa fer-ho, avui encara, a l'Espanya del segle XXI, el porten al jutjat o l'acusen de delicte de lesa magestat) però que van portar la miseria i el subdesenvolupament econòmic, moral i intel·lectual al nostre país.
No hi ha res més esgarrifós que la imatge del poble ignorant arrossegant la carrossa de Ferran VII i cridant "¡Viva las Cadenas!", només comparable a aquella veritable declaració de principis de l'Espanya Negra del psicòpata criminal Millan Astray quan davant Unamuno va cridar "¡Viva la Muerte! ¡Muera la Inteligencia!".
Pobre Espanya!
El somni dels afrancesats va ser, com els dels republicans de 1931, construir un país lliure, culte, just i avançat. Fer que Espanya fes a miques la frontera mental dels Pirineus, ocupés un lloc d'honor entre els països civilitzats d'Europa i abandonés per sempre més els seus tràgics trets més salvatges i reaccionaris, posant fi a l'esperpent de l'Espanya amb ferum de sacristia i xuleria rancia i cuartelera.
No va poder ser l'any 1808, com tampoc ho va poder ser el 1931.
En ambdós cassos, els fracassos sempre van acabar, com és tradició a Espanya amb una orgía de sang i violència.
El difamat Josep Bonaparte, va tenir el coratge d'abolir la Inquisició en una de les seves primeres mesures de govern, però Ferran VII la va restaurar així que va tornar al tron.
La caverna acusa els afrancesats de col·laboracionistes i traïdors.Vegeu com els retrata el reaccionari Marcelino Menéndez Pelayo: “Los clérigos ilustrados y de luces, los abates, los liberales, los economistas y los filántropos tomaron muy desde el principio el partido de los afrancesados y constituyen aquella legión de traidores, de eterno vilipendio en los anales del mundo, que nuestros mayores llamaron afrancesados. Después de todo no ha de negarse que procedieron con lógica; si ellos no eran cristianos ni españoles, ni tenían nada en común con la antigua España (…)” .
Un copeliano avant la lettre...
Amb la caiguda del règim després de la batalla de Vitoria (1813) la cort marxa a França i amb ells tots aquells que van participar en l'Administració de Josep Bonaparte. Personatges com Juan Sempere y Guarinos, els periodistes Javier de Burgos, Sebastián de Miñano, Alberto Lista, José Mamerto Gómez Hermosilla, Manuel Narganes y Fernando Camborda; lels escriptors Juan Meléndez Valdés, Pedro Estala, Juan Antonio Llorente, Leandro Fernández de Moratín, José Marchena y Félix José Reinoso; els erudits José Antonio Conde, Martín Fernández de Navarrete y Francisco Martínez Marina, y Mariano Luis de Urquijo, ex ministro, lel general Gonzalo O'Farrill, el coronel Francisco Amorós y molts d'altres.
Es calcula que prop de 12.000 espanyols van marxar a l'exili fugint de la repressió fernandina.
L'exili dels millors. Una llarga tradició espanyola!
Tornat a Espanya Fernando VII i suspesa la Constitució de 1812, es restaurà la Inquisició, s'establí la censura de premsa i s'inicià un periode de duríssima repressió tant dels afrancesats com dels liberals.
Tornava l'Espanya Negra.
Voldria acabar aquest post amb un homenatge de gratitud als afrancesats i retre també homenatge als intents reformadors de Josep Bonaparte, i fer-ho amb unesunes paraules de Stendhal quan diu d'ell "va ser molt superior, en tots els aspectes, als altres reis contemporanis seus".Jo ho tinc clar. Si hagués viscut aquell dia de fúria del 2 de maig de 1808, m'hagués quedat a casa.
Aquella no era ni la meva causa ni la meva guerra.

No hay comentarios: