No anem bé.Com llegeixo avui en un artícle de El País, dóna la sensació que la crisi va molt més ràpida que la capacitat del Govern per posar remei a la situació i que l'imparable deteriorament de la situació econòmica ha agafat l'Executiu Zapatero a contrapel.
Sí, es detecta una certa sensació de desorientació i de manca de reflexos per fer front a la crisi i el cert és que les meusres que el Govern va aprovant un dia rera un altre, es revel·len impotents per fer front eficaçment a la situació.
A ningú se li escapa que en aquests moments el Govern està profundament dividit sobre l'estratègia per fer front a la crisi.
Per una banda, Solbes, amb el suport del gobernador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el Comisari Europeu d'Economia, Joaquín Almunia, la vicepresidenta Fernández de la Vega i el propi Felipe González, pensen que la crisi serà llarga i proposen una estratègia d'ajustament dur, que mantingui sota control el dèficit public i l'endeutament i per una reforma laboral que abarateixi salaris i acomiadaments laborals.
De l'altra part, tota la resta, encapçalats pel ministre d'Indústria, Sebastián i pel propi President Zapatero, que proposen sacrificar la bona salut de l'endeutament públic perque actuï com a locomotora contra la recessió. En aquesta línia, el Govern està mantenint el seu compromís d'incrementar la inversión en infraestructures per sobre de la mitjana de creixement de la despesa pública (4,5% enfront el 3,3% en el projecte de Pressupostos de 2009), però el ritme de licitacions públiques reflecteixen una caiguda internual d'entre el 15 i el 17% respecte el mes de setembre del 2007.
I en mig de tot això, les últimes dades econòmiques conegudes: que deixen clar que Espanya ha entrat ja en recessió i on l'atur ha tingut el pitjor comportament des del 199.., situant-se en un històric (...)%.
Em venen calfreds quan llegeixo que el paquet de mesures de rescat del sector financer aprovat pel Govern (100 mil milions d'euros en avls per garantir les emissions del deute i 50 mil milions més per adquirir actius de bancs i caixes) encara no s'ha posat en marxa. Pendent encara del desenvolupament dels reglaments i de concretar els detalls sobre com es faran els avals per a l'emissió del deute públic, bancs i caixes comencen a expressar els seus dubtes sobre el sistema de subhastes i per ara, només s'ha previst la compra de títols per valor d'uns 20 mil milions durant el que queda de 2008.
I mentrestant, les PiMES es veuen ofegades pels problemes de liquiditat i ningú no sap si els diners que el Govern injectarà al sistema financer, revertiran a l'economia real en forma de préstecs i crèdits. No, no pot ser. Calen respostes i han de ser ràpides.
Tot i que el Govern ha reforçat el finançament a les inversions de les empreses (l'ICO ha ampliat fins els 600 milions les seves linies de crèdit a tipus preferencials per a les PiMES i ha augmentat de 1.000 a 3.000 milions els seus avals als fons de titulització de préstecs a aquestes empreses), les PiMES segueixen reclamant intervencions directes per millorar la seva liquiditat, que és ara com ara el principal problema al que s'enfronten davant l'enrocament de la banca.
Per la seva part, la desgravació dels 400 euros en l'IRPF, que han suposat el retorn als contribuents de més de 5.400 milions, no han servit per res, ja que el deteriroament de la confiança dels consumidors no va aconseguit frenar la caiguda del consum, tal i com apuntava el Banc d'Espanya.
Altres mesures adoptades, com la consolidació de l'IVA, que permet les empreses aplaçar-ne l'ingrés a Hisenda, o la possibilitat de la liquidació mensual de l'impost a partir del gener del 2009, o l'adaptació de l'Impost de Societats, per evitar l'aplicació lesiva del nou pla general comptable, poden alleujar temporalment els problemes de liquiditat de les empreses i els autònoms, pero sense una injecció immediata i massiva de liquidesa a l'economia real a través del sistema financer, de poc servirà tot plegat.
Així mateix, el pla de mesures aprovades pel Govern preveuen la bonificació de 1500 euros durant 2 anys en els costos socials per a les empreses que contractin indefinidament aturats amb fills al seu càrrec i el pagament del 60% del total de la prestació de l'atur als que iniciïn un projectes empresarial. Dir al respecte que s'ha trigat un mes en aprovar aquestes mesures.
Esperem que aquestes mesures, es posin en pràctica ja, i que no es perdin en discusions bizantines o burocràtiques. De tota manera està per veure el seu impacte real en la recuperació econòmica, doncs no oblidem que altres mesures estrella com el xex-bebe de 2500 euros gairebé no han tingut cap incidència en l'objectiu pretès.
Una reflexió més sobre les mesures contra l'atur.
El pla aprovat el passat mes de setembre per recol·locar a aturats del sector de la construcció i que va suposar la transferència a les CC.AA de 20 milions d'euros, no tindrà resultats fins al 31 de març i el Ministeri d'Economia i Hisenda passa la pilota a les Autonomies quan se li pregunta com va la cosa. El mateix passa amb la reforma de la formació professional, que deixa en mans de les CC.AA la competència del seu desenvolupament i els sindicats lamenten la manca de coordinació i les diferents velocitats de cada govern autonòmic en la implementació d'aquestes mesures.
I mentrestant, la gran asignatura pendent del finançament de les hisendes locals, segueix en punt mort!
Llegia aquesta setmana l'excelent dossier publicat per la revista The Economist sobre la situació econòmica d'Espanya i al parlar de l'Estat de les Autonomies, deia una cosa que crec que ens ha de fer pensar. La filosofia del “café para todos” que va generalitzar a tot Espanya el sistema d'autogovern reclamat per Catalunya, Euskadi i Galicia ha convertit Espanya en el país més decentralitzat d'Europa, però si bé es evident que la descentralització ha resolt un problema històric i ha permès reduïr les desigualtats intrarregionals, n'ha creat d'altres.
Espanya, segons la meva opinió no ha avançat cap un model federal. Estm a mig camí, però crec que tant els nacionalistes espanyols de tota la vida, com els nacionalistes perifèrics, en són contraris i uns no volen donar el pas ni els altres volen que el pas es doni.
Federalisme implica foragitar el principi del bilateralisme en les negociacions entre el Govern Central i els Governs Autonòmics i exigeix la coordinació de polítiques.
I mentre veiem que els bascos van com sempre a la seva (Ibarretxe i el seu referendum) i els catalans aprovem un Estatut que és en realitat paper mullat i som incapaços d'acordar un finançament que resolgui el dèficit fiscal, l'emergència d'una casta de nous cacics o barons regionals que li han trobat el gust a l'autonomia, fan que tothom tiri per la seva banda i sigui impossible (o molt difícil) coordinar aspectes essencials (Polítiques d'Estat), com en el cas que estem parlant, la sortida de la crisi econòmica.
No ens enganyem. Més enllà del discurs essencialista (vingui d'on vingui), el que s'hi amaga al derrera és sempre la qüestió de la pela. Ja ho deia en Tarradelles: “l'únic important són les pessetes, el demés són punyetes!”. Santa paraula!!!
Tot hagués estat més fàcil si l'any 78, Espanya hagués adoptat un sistema federal. En aquest escenari, existiria un marc ben clar de drets, deures i responsabilitats per a les parts i s'hauria pogut establir un sistema estable i compartit de finançament autonòmic, però ara aquesta qüestió, que, juntament amb la unitat de mercat i la coordinació de polítiques econòmiques i socials a nivell de l'Estat considero que són els temes clau, es troben immersos en la difícil arquitectura negociadora de la bilateralitat, de la qual la descoordinació, la manca d'unitat de criteri i el “campi qui pugui” en són les conseqüències immediates.
Voleu un exemple: ni tan sols s'ha conovat la Conferència de Presidents Autonòmics per estudiar accions conjuntes o coordinar la despesa pública. Tothom va per la seva banda!
Ni el nacionalisme espanyol recentralitzador, ni els nacionalismes perifèrics en són la solució. Ans el contrari, són l'arrel del problema i el federalisme n'és la solució, però ni el PSOE ni el PP estan per la labor i per descomptat, tampoc ajudarien gaire els partits nacionalistes que tene la clau de l'estabilitat governamental a Espanya tant en temps de governs socialistes com conservadors. Només cal veure com s'estan portant a terme les negociacions del Pressupost del 2009 per tenir-ne una mostra.
Tornem als números.
El sector immobiliari està en esta de coma. Algú en té cap dubte?
El Govern s'ha centrt en pal·liar els problemes de liquiditat de les empreses i a cmprar sòl per habitatges protegits, i els pocs ciutadans que volen comprar un habitatge, es troben amb les portes dels bancs tancades quan van a demanar una hipoteca, alimentant així el cercle viciós.
Les mesures de foment de l'habitatge aprovades pel Govern (passant fins els 6 anys el període en que es pot invertir allò que s'ha estalviat en comptes-habitatge i l'opció que els aturats postposin el pagament del 50% de les hipoteques durant 2 anys) són bones mesures, tal i com han coincidit Sindicats i Patronal.
L'Estat hauria de destinar part del fons a comprar actius als bancs per adquirir pisos buits que no es venen i posar-los en el mercat del lloguer. La línia d'avals a l'emissió de deute que l'ICO ha posat en marxa, té com a condició sine qua non que els diners captats es destinin a habitatge protegit.
I pel que fa al fantàstic Pla d'Habitatge aprovat pel Govenr, en ell s'aposta clarament per la rehabilitació i el lloguer amb opció de compra. Em sembla molt bé, però hi ha un petit problema: el sistema financer ha d'obrir l'aixeta de les hipoteques. A veure si mou fitxa i dóna un cop de mà. De moment, ells tenen els calers que tots nosaltres els hi hem onat i no els deixen anar ni que els matin! I sense diners, el pla d'habitatge és lletra morta.
Parlem una mica d'energia?
El pla d'estalvi i eficiència energètica presentat al Congrés pel ministre Sebastián preten fomentar l'estalvi i l'eficiència energètica, però de tot plegat poca cosa s'ha arribat a concretar.
El ministre deia l'altre dia en la sesió de control parlamentari que es donen un marge per veure si el Plan Vive funciona o no i que si no va bé el canviaran i el paquet de mesures han quedat poc menys que en un anunci.
Cal una reflexió profunda sobre el tema energètic. No és aquest el moment de parlar-ne a fons, ja tocarà, però ens cal avançar en tots els front per reduïr la dependència energètica dels combustibles fòssils, donar un impuls a les energies renovables (sempre que els talibans de l'ecologisme deixin de considerar anatema l'energia eòlica i sempre que les companyies elèctriques deixin que es desenvolupi l'energia fotovoltaica a preus raonables), però hi ha una cosa que ningú no diu i que potser ja va sent hora que es digui: algú amb responsabilitats polítiques hauria de començar a pensar en incorporar a l'oferta energètica l'energia nuclear. Sí, a nungú no li agrada i a tothom li fa por, pero un polític responsable i amb visió d'Estat està obligat a pensar estratègicament i a llarg termini i vist el panorama internacional en matèria energètica i els passos que estan donant en aquest àmbit altres països dels nostre enorn, crec que ja va sent hora de que algú agafi el toro per les banyes i digui el que cal dir.
En fi, segur que em deixo moltes coses però aquestes són les meves reflexions en aquests moments.
El Govern hauria de ser més rigurós en la implementació de les mesures que aprova perquè si aquestes es queden només en anuncis o en coses a mig fer, generen desconfiança en els mercats i són un llastre per l'economia real.
La crisi que patim és global i per tant les solucions han de ser igualment globals, però de la mateixa manera cal que nosaltres fem els deures i que el Govern prengui la iniciativa i es posi les piles però també cal que l'oposició demostri tenir sentit d'Estat i s'arremangui per posar-se a treballar, sense partidismes ni tacticismes.
Crec arribada l'hora de reeditar uns nous Pactes de la Moncloa. No se si això entra dins els caps dels nostres polítics, dirigents empresarials i sindicals, però penso que ´s arribada l'hora de fer-ho i que, mirant-ho bé no ens queda més remei.
La cimera de Washington del proper dia 15 de novembre, no resoldrà la situació econòmica internacional però no pot ser només una trobada que acabi en una tertúlia sobre lo malament que està tot i per acordar que ens tornarem a reunir per buscar solucions.
Unitat i coordinació crec que són el mètode més eficaç en aquest momoetns per sortir del forat.
L'any 1977, el President Suarez i les forces polítiques, dindicals i empresarials van ser capaços d'assolir un gran acord per sortir de la crisi i estabilitar la transició democràtica.
Ara toca tornar a estar a l'alçada d'aquell moment i aconseguir uns Pactes de la Moncloa-2. Seran capaços els nostres líders polítics d'estar a l'alçada dels crítics moments que estem vivint i que haurem de viure encara?
El President Zapatero ha dit que abans de marxar cap allà es reunirà amb Rajoy, Sindicats i Patronal perque aportin idees per a la cimera.
Més enllà del paper que ha de jugar Espanya en la Cimera de Washington (hi havia de ser, no podia ser d'una altra manera, molt que a l'amic americà d'Aznar li pesi), espero del President Zapatero una reflexió profunda sobre la necessitat de reeditar un gran consens sobre la sortida de la crisi i de l'oposició sentit d'Estat, en uns moments tan difícils.
Si no són capaços de fer-ho, malament rai!
No hay comentarios:
Publicar un comentario