Dialogant amb l'enemic. Un excel·lent exercici per construir la Democràcia

Font: Vilaweb (12-10-2015)

La CUP i el Cercle Català de Negocis van posar a debat el capitalisme en un debat celebrat a Sant Cugat. Moderat pel periodista Jofre Llompart, l’acte ‘El model econòmic de la Catalunya independent’ es va celebrar dimecres passat al Casal Torreblanca, organitzat per Cal Temerari i la JNC. L’acte, que va omplir la sala, va servir per contraposar els punts de vista d’un anticapitalista, Josep Manel Busqueta, amb el CEO de l’empresa Black Swan Familiy Office, Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis. 
Busqueta és partidari de superar el sistema. Pont és partidari de fer grans reformes. Per això entre tots dos es van trobar discrepàncies, però també punts en comú. ‘L’enemic, si és que n’hi ha algun, és el gran capital’ va afirmar Pont. 
VilaWeb us ofereix la transcripció editada del debat, que podeu veure sencer en aquest vídeo:

Albert Pont: 
Sovint se’ns presenta com una entitat d’empresaris. Som més aviat treballadors per compte propi. Que ja és prou. De vegades a l’empresari se l’acusa d’apropiar-se d’una plusvàlua que no ha generat. Per alguns de nosaltres les nostres empreses fa deu anys que no generen plusvàlues. Prou feines cobrint costos. I amb això anem tirant. Tinc la sensació, potser errònia, que d’alguna manera el gran capital ens està fent creure que empresaris i treballadors són enemics. Que defensen posicions antagòniques. I em temo molt que ens estan prenent el pèl. L’enemic, si és que n’hi ha algun, és el gran capital. Estem veient com Madrid defensa un model econòmic en el qual no crec. Més enllà de si és capitalista, o no. Es defensa un model on una vintena de grans multinacionals depenen d’un únic client, l’estat espanyol. I es dediquen, per tant, a construir infraestructures que després no serveixen per a res. Ho vam veure amb els JJ.OO de Madrid. La candidatura va perdre tres vegades. Però Anna Botella ja ho va dir: ‘No patiu, el 85% dels beneficis que generen unes olimpíades ja estant fets’. Volia dir, 12.000 milions d’euros de deute que havia generat Madrid. Part del problema és aquest. Hi ha un punt de connexió entre el benefici privat d’aquestes 20 o 30 empreses i el deute públic de l’estat.
D’alguna manera teníem uns models econòmics, el keynesianisme, el liberalisme, que es contraposaven. I tots dos s’han aplicat malament. En cap cas el keynesianisme deia que l’estat s’havia de sobreendeutar en època de creixement econòmic. És el que ha acabat passant. Per a mi també està demostrat que el capitalisme genera desigualtat. Per això tenies l’estat. Per corregir aquests errors. Però no s’ha fet així. En època d’expansió econòmica l’estat ha generat demanda interna, era cada vegada més fort, s’endeutava. I ara en època de recessió, doncs l’estat no té aquesta capacitat hagués tingut si s’haguessin aplicat les polítiques de manual que han regit Europa i el món occidental bona part del segle XX. Però ara no ha estat així.
‘Em considero un acèrrim defensor de l’estat del benestar. No sóc liberal, en aquest sentit. L’estat del benestar s’ha sustentat sobre una pressió fiscal sobre el factor treball. Això funciona així, i continuarà funcionant així, en aquells països on hi hagi un atur del 3%, del 6%, del 8%. El centre d’Europa. Però en països com Espanya, Grècia, l’estat del benestar no es pot sustentar únicament en repercutir fiscalment en el sector treball. La pregunta és, on doncs? Primera, a l’empresa. Segon, en els àmbits econòmics. Hi ha hagut intents d’establir cànons al moviment de capitals, per exemple. Intents que s’han bloquejat. Perquè la pregunta que em faig és la següent: l’oligarquia espanyola, entre els quals n’hi ha quatre o cinc de catalans, permetran que l’estat del benestar se sustenti gravant les seves activitats? De cap manera. De cap manera’.

Josep Manel Busqueta: 
‘Ens cal que les persones tinguin uns sous més dignes. Que els salaris que cobra la gent siguin més elevats. Perquè sabem que la gent acostuma a gastar el que cobra. O estalvien, a vegades, una mica. Però l’estalvi s’acaba gastant en un cotxe, o una rentadora, que necessita una capacitat de despesa més important. Si som capaços de plantejar polítiques de salaris millors, i podem reactivar el seu nivell de consum, som conscients que això potencia la indústria. Si tenim estructures d’estat, podem fer polítiques fiscals. D’una banda, reduïm els impostos indirectes, tipus IVA, i també intentem reduir les càrregues impositives a la petita i mitjana indústria, que és la que genera llocs de treball arrelats al territori’. Fixeu-vos: des de l’anticapitalisme plantegem la reducció d’impostos, que ja és molt dir. Seria una qüestió bastant raonable. Però és clar: quan plantegem això ens trobem que no podem fer-ho. Perquè estem en el marc de la unió econòmica i monetària. I fer això no és possible’.
‘Us ho asseguro que voldríem rebentar el capitalisme. És el que ens demana el cos. Perquè el capitalisme ens porta a societats angoixades, tristes i fracassades. I això no va enlloc. Però som conscients que som on som, i hem de fer polítiques de real política. La real política ens porta a dir: en un context com el que tenim anem a fer polítiques de demanda efectiva, de reactivació de la indústria. No basar tota l’economia en un sector, els serveis, que acumula el 69% de l’economia catalana i genera treball precari. Però això topa amb el procés de construcció europea. Pensem que en el marc de la nostra independència també hem de plantejar aquestes polítiques que són evidents. Algú pot pensar: ens n’estem sortint, de la crisi. Exemple? Grècia. Aplicació de tres memoràndums seguits segons les polítiques europees. Destrucció d’un 25% del seu PIB. Aquest no és el camí ni per fer polítiques mínimament sensates, com les que us plantejava. I heu pogut sentir de viva veu un anticapitalista que s’han de reduir impostos’.

Albert Pont: 
‘A rebentar-ho tot? Però Per què? No sortim d’un àmbit teòric. L’economia cooperativista té el seu espai. Tindrà el seu espai. I cada vegada serà molt més potent. Dubto que acabi substituint a la resta de l’economia. Però si crec que tindrà un rol a jugar. Des del CCN vam impulsar algun projecte de moneda social, com l’Eurocat. Considerem que des dels sectors empresarials és important recuperar part del sistema bancari que ens han pres. I crear moneda social des de la mateixa economia amb la qual es pugui pagar, o cobrar, una part de les factures. Per fer-nos més independents del sistema bancari. Un sistema que no vetllaran per res pels nostres interessos. Com a nota anecdòtica: Foment aquest any té previst invertir a Girona dues rotondes. Però en canvi ha donat a Abertis 2.000 milions d’euros per compensacions. Per haver alliberat un tram de l’autopista AP-7 a Girona. Aquest és el problema. Perquè una única empresa gestiona el 80% de les autopistes? Perquè no es fa a trams? I els empresaris locals podrien licitar. Com que tot està manegat per un oligopoli, no es fa. Això no és capitalisme. És oligopoli. Ja és hora que donem aquestes concessions a una altra empresa’.
‘Per alta banda la independència ens aporta una situació privilegiada: podem pensar quin model de societat de país i econòmic volem. La gent emigra a Alemanya. No a Bielorússia. Això diu molt. Perquè una economia funcioni ha d’haver-hi un estat que neutralitzi les diferències i desigualtat. I permetre que els territoris es governin a si mateix. La competència horitzontal. Funciona als EUA. No m’agrada posar com a exemple els EUA, però això és així’.

Josep Manel Busqueta: 
‘Hem de sacrificar la nostra societat per continuar engreixant els comptes d’aquest sector financer? Estem en una situació on la societat està tocant el moll de l’os. Vivim en una societat on hi ha famílies de quatre persones que no tenen ni 500 euros per passar el mes. A les nostres escoles es passa gana. Aquesta és la realitat. Sabent això, és legítim continuar pagant el deute? Disposarem d’uns recursos que els haurem de pagar a BBVA, Banc Sabadell quan sabem que existeix aquesta realitat? O la primera raó moral d’un govern hauria de ser cobrir les condicions bàsiques elementals? La gana, l’electricitat, l’aigua. No estem parlant de res més. Doncs sabem que no podrem! Negociarem això amb tota la forca i ens diran que no ho podrem garantir. Perquè per garantit això, ho tenim calculat, hem de contemplar la moratòria del pagament dels interessos al bancBBVA i la CaixaBank. I ens diran que no pot ser! I ens ho haurem d’empassar pel procés! Perdoneu’.
‘Hem d’entendre en quin capitalisme vivim. I ja em disculparà l’Albert, però el capitalisme de la competència, només existeix als manuals. La tendència del capitalisme és la concentració. Cada vegada menys persones, controlen més. I tenen més capacitat de decidir. Això és el nostre món econòmic. En agricultura, en automòbil, en tots els sectors, la competència és utopia. No existeix. Els oligopolis controlen la realitat econòmica. La construcció d’Europa és un espai construït a mida d’ells. Hem de començar a reaccionar davant això. I exigir l’obvi. Nosaltres entenem que ens trobem a la situació de plantejar ‘pa, terra i pau’ perquè això es pugui anomenar societat sense que ens caigui la cara de vergonya. Però per plantejar ‘pa terra i pau’ hem de començar a plantejar desobeir aquestes lleis del mercat. Aquesta imposició. Són oligopolis que ens tenen agafats els nostres governs pel coll. Aquesta és la realitat. El rei va nu. Algú ha de començar a explicar-ho. Si ens toca a nosaltres ho farem: el rei va en pilotes’.

Albert Pont: ‘Compartim algunes de les idees que es presenten. Que hi ha una concentració del capital és evident. No sóc en absolut insensible al patiment de moltes famílies. No m’agrada aprofitar-ho pel meu discurs, però això és un altre tema. Per mi hi ha diversos elements. El procés sobiranista no és tant un conflicte entre territoris, sinó entre classes socials. El poder polític juga amb nosaltres, amb la bona fe de les persones. Ho tenim fotut. Però ja és molt si aconseguim identificar un mateix rival: el gran capital. Podem prescindir del gran capital. Però no de l’autònom, ni del petit empresari. Jo estic molt satisfet de plataformes d’economia cooperativa. Hi he participat també. Però cada cosa té un lloc a l’economia.